Els homes bons

Internet havia de ser el paradigma de la descentralització i, en canvi, s’ha convertit en terreny abonat dels monopolis.

Havia de ser una eina per distribuir el poder entre la gent i el poder se l’estan quedant molt pocs.

La visió idíl·lica d’una xarxa democratitzadora i oberta va acabar ben aviat tot i que els usuaris hem trigat un temps en adonar-nos-en.

A Silicon Valley convertir una empresa en monopoli és el somni desitjat del que ningú no se’n amaga. Franklin Foer descriu a “Un mundo sin ideas” com “la gran tecnologia considera la concentració del poder en les seves empreses —‌en les xarxes que controlen— com un bé social urgent, el precursor de l’armonia global, una condició necessària per acabar amb l’alienació de l’ espècie humana.”

Els Estats Units mantenen una tradició contradictòria amb els monopolis. A mitjans del XIX la Western Union es va convertir en una empresa totpoderosa que dominava la xarxa del telègraf i monopolitzava el flux d’informació amb un acord exclusiu amb l’Associated Press. Anys més tard, gràcies a la seva incapacitat per adonar-se del que suposaria el negoci de la telefonia i als impediments que el govern federal va posar a la Union, la ATT es va convertir en un monopoli encara més poderós.

En aquells temps, (i ara?) els emprenedors americans creien que les virtuts del monopoli anaven més enllà dels avantatges evidents que proporcionava al negoci. Concentrar el poder era un deure moral.

Theodore Vail, el primer president de l’ATT,  deia que el públic mai s’ha beneficiat de la “competència destructiva”. Segons Vail, tots els costos de la competència recauen a la llarga en el públic. Creia en corporacions científicament organitzades dirigides per “homes bons”.

Als anys vint, la NBC es va fer amb el control de la ràdio, després que les autoritats bloquegessin la participació de la ATT en el negoci. Més tard la NBC va ser obligada a dividir-se…  I així va passar en sectors diversos fins que a finals del segle passat, les administracions americanes van anar baixant la guàrdia en la lluita contra la concentració de poder i els monopolis.

Arribem a l’actualitat. Després d’haver provocat la crisi de molts centres comercials americans (els típics malls) i de milers de petits comerços, Amazon, que ja domina el comerç online mundial, va decidir expandir-se en el retail físic. Ara ocupa la quarta posició en llibreries a peu de carrer als EEUU i fa uns mesos va pagar més de 13.000 milions de dòlars per la cadena Whole Foods.

Les conseqüències de la posició dominant d’Amazon es van escampant. Les cadenes Walmart, JCPenney i Rite Aid plantegen tancar o vendre quasi 1200 botigues i accelerar la crisi d’un sector que dona feina a 1 de 11 nord-americans.

En vista del fenomen, uns analistes de Wall Street han creat un índex anomenat  “mort per Amazon” que rastreja les empreses minoristes més afectades pel gegant de les vendes en línia.

Cap empresa que pretengui vendre productes a gran escala a través de Internet pot fer-ho sense comptar amb Amazon que, en realitat, és la seva principal competència.

Aquesta posició de privilegi no és exclusiva d’Amazon. Podriem parlar de Google o Facebook, o del procés de concentració de les línies aéries, o de Airbnb en el sector turístic, o de Montsanto en el químic…

La magnitud de l’ escàndol a Facebook en revelar-se la manipulació de dades de Cambridge Analitycs i la seva influència en les eleccions presidencials nord-americanes i en el referèndum del Brexit es deu a la condició de monopoli d’una xarxa amb més de 2.000 milions d’usuaris. Ningú no té la capacitat de influir tant si no té un poder tan gran.

Les crítiques que ha rebut Marc Zuckerberg, CEO de Facebook, des del propi món tecnològic es deuen a que ha traït les virtuts que se suposa ha de tenir qui ostenta el poder d’un monopoli. Tim Cook, en la seva condició de CEO de Apple, manifestava que ell també hauria pogut aprofitar-se de les dades dels usuaris que disposa i guanyar molts diners, però va preferir no fer-ho. Té el poder però l’administra. Un “home bo”.

Els darrers anys, la concentració de poder de les empreses tecnològiques ha comptat amb el vist i plau dels governs nord-americans.

L’administració demòcrata del president Obama considerava que la posició dominant d’una empresa era positiva pel funcionament eficient de l’economia i una necessitat estratègica per enfrontar-se al mercat global. Els monopolis, que durant dècades havien estat severament controlats pel govern federal, van deixar de ser vistos com una amenaça.

Google, l’empresa nord-americana que més gasta en lobbys, va mantenir una estreta relació amb l’administració Obama, més que cap altra corporació. Després de divulgar-se que la representant de Google a Washington, Johanna Shelton, havia visitat la Casa Blanca 128 vegades, la revista The Intercept parlava del govern dels EEUU com The Android Administration i denunciava que Google havia aconseguit una mena d’integració vertical amb l’administració.

Un altre exemple més recent és la vinculació de l’administració Trump amb el tecno empresari Peter Thiel, fundador de Pay Pal i conseller de Facebook, per implantar tecnologies de vigilància ciutadana a través de Palantir, propietat de l’empresari.

La tolerància amb els monopolis te molt  a veure amb la globalització de l’economia. La competència ha adquirit un àmbit planetari. La Western Union dominava el telègraf dels Estats Units. L’ATT tenia el monopoli de la telefonia del país més ric del món, la NBC la seva ràdio… Però el seu poder es concentrava en un sol país i l’ irradiava, en alguns casos, cap a la seva àrea d’influència. Ara Google i Facebook controlen el 63% del mercat publicitari digital mundial.

Europa, que encara manté uns estrictes controls de la competència, ha debilitat la seva posició en l’escenari global tot i que es facin intens més o menys reeixits per impedir-ho (Macron ha anunciat recentment una inversió 300 milions any en AI fins l’any 2022)

La concentració empresarial s’ha convertit en una peça estratègica en la lluita pel poder global.

Però el malson que tenen les economies occidentals vé de l’orient. El veritable competidor dels EEUU és la Xina. En el camp de les tecnologies conegudes però sobre tot en les que s’albiren o inicien les seves primeres fases.

Alibaba ja és un gegant del comerç online xinès, Baidu l’alternativa oriental a Google, Tencent un conglomerat que frena el desplegament de Facebook a la Xina, però el control del mercat global es juga en el camp de la Intel·ligència Artificial, “l’electricitat del segle XXI”, segons l’expert Andrew Ng.

Eric Schmidt, CEO de Google, ha pronosticat que el 2025 Xina avançarà els EEUU en Intel·ligència Artificial perquè dominarà el mercat i controlarà els estàndards tecnològics sobre el que es construirà la IA.

En el pla estratègic industrial per al 2030, la Xina ha definit la Intel·ligència Artificial com un motor principal i està disposat a abocar-hi recursos per implementar-lo. Compte amb un dels majors grups científics de IA i 800 milions d’usuaris d’Internet, més que qualsevol altre país, amb dades allotjades a la mateixa Xina, el que significa una possibilitat immillorable de perfeccionar les tecnologies associades al tractament de dades i tots els camps de la IA.

Mentrestant, tot i els escarafalls del president Trump contra la Xina, la proposta pressupostària del seu govern per als propers anys pretén reduir  un 42% la despesa discrecional no defensiva, que és on se situa la investigació en R+D.

Europa, que pateix una posició de debilitat creixent en l’àmbit tecnològic, veu com algunes de les seves empreses punteres són adquirides per capital xinés o nord-americà com DeepMind, una empresa destacada en IA, venuda a Alphabet o empreses punteres de robòtica alemanyes  i italianes són ara de propietat oriental.

La concentració de poder empresarial en l’àmbit tecnològic s’ha convertit en una peça estratègica en la lluita pel poder global.

A nosaltres ens toca confiar que uns quants “homes bons”, Bezzos, Zuckerberg, Trump, Schmidt, Xi Jinping, Cook, Jack Ma…. amb una capacitat inèdita per controlar centres de poder econòmic i polític no malmetin el futur de la humanitat.

Collateral Bits